HISTÒRIA D'ALBATÀRREC
L'any 1191 en Pere d'Albatàrrec, pastor i propietari de terres en aquestes (aleshores) àrides contrades, decideix
cedir tots els seus béns (bàsicament béns i terrenys) a la Comanda dels Temples de Gardeny, en el moment
d'arribar l'època de la jubilació, retirar-se del món i ingressar en l'ordre templera. Aquesta nota extreta del testament
és la primera referència escrita sobre el nostre poble. Tot i aixó sabem que existia molt abans que els àrabs fossin
apartats de la cúpula del poder polític de la Lleida medieval. La presència propera de viles romanes que perduren
fins als segles III, IV i posteriors permeten creure en l'aparició d'una vila que recull sota la seva influència pagesos
lliures, esclaus i altres treballadors de les terres batarrenques.
Ara bé, el reduït terme que actualment rep el mateix nom que el poble conté els vestigis de l'antic poble del Pedrós.
Les restes conegudes que s'hi han pogut trobar ens han descrit pobladors que desconeixien el torn (neolític), altres
posteriors que conrearen cereals i enterraren els seus difunts en urnes, altres que comerciaren amb romans i grecs,
els seguiren veïnatges àrabs i, un cop es fundà l’església de Santa Maria del Pedrós es desenvolupà l'actual nucli
d'Albatàrrec.
El poble ha anat creixent en forma d'espiral des de l'edifici conegut com a castell. Aquest és, sense cap mena de
dubte, l'edifici més emblemàtic. Es tracta d'un casalot amb aires medievals que s'alça en el punt més prominent del
nucli poblat. Aquest castell, de planta medieval ha vist refermat aquest caràcter amb la decoració exterior realitzada
durant les darreres reformes. Si bé tenim notícies del castell des del segle XIII, no trobem cap dels seus propietaris -
generalment paers i prohoms de la capital de la comarca- com a resident a Albatàrrec.
A partir de l'enfonsament de l’església parroquial (mentre s’estaven els fidels a missa), els propietaris del terreny
sobre el qual està construïda l’església el reclamen i, gràcies a la tenacitat dels regidors Josep Biosca i Antoni Falguera,
els quals manifesten que els veïns són els que paguen les obres de l’església edificada en el mateix terreny que
l'anterior, el bisbe Galindo inaugura l'actual temple l'any 1740.
Les vies de comunicació han tallat, i encara ho fan, el terme en direcció nord - sud i est - oest. El primer eix,
actualment dibuixat per la connexió de Lleida amb l'autopista A2, ha portat des de l'època dels ibers, mercaderies,
persones i idees des de les ciutats de Lleida i Tortosa. Passaren per Albatàrrec (gràcies a aquesta via) les tropes de
Juli César quan derrotaren el general Afrani l'any 49 aC, els subministres a Pere de Portugal durant la guerra civil
del 1464 i el 1809, les tropes franceses per arribar l'any següent a entrar a Lleida. L'eix perpendicular està més
vinculat al comerç que prové del mar a través del camí Salou - Ulldemolins - Vall Major - Lleida. L'edifici de l'actual
ajuntament serví de posada per als que recorrien aquesta via i havien previst travessar el pont sobre el Segre, porta
de Lleida, de bon matí.
Del segle XVIII fins a ara (i potser en tota la seva història) el fet més important succeït en el nostre poble és la
construcció de sistemes de regatge que provoquen l'arraconament dels conreus ancestrals de secà i la generalització
del conreu del fruiter que aprofita amb escreix aquesta nova situació. Els conreus típics de secà arribaren al seu
màxim volum les primeres dècades del segle XX en què es construí a la plaça Ramon Felip, gràcies a l'impuls de la
Mancomunitat de Catalunya, un celler cooperatiu de línies modernistes. El seu arquitecte, César Martinell, impulsor
d'una arquitectura funcional que s'adapta a les necessitats productives de les cooperatives agrícoles ha vist com
aquest edifici ha perdut la seva funció inicial i s'ha hagut d'adaptar a les necessitats productives de la fruita dolça.
